Obres

Índex

1. Obres principals
    - Barcelona
       - Casa Vicens 
       - Pavellons de la finca Güell
       - Palau Güell
       - Col·legi de les Teresianes
       - Casa Calvet
       - Cripta de la Colònia Güell
       - Bellesguard
       - Parc Güell
       - Casa Batlló
       - Temple Expiatori de La Sagrada Família
    - Illes Balears
       - Restauració de la Seu de Palma
    



   

  -Barcelona




-Casa Vicens (1883-1888) 

El 1878 Gaudí va projectar aquest habitatge unifamiliar d'estiueig per encàrrec de Manuel Vicens i Montaner, va ser construït entre el 1883 i el 1888 i ubicat al popular barri de Gràcia. Pertany a la primera etapa de Gaudí, i fou la primera obra important que realitzà, en la qual predominen la inspiració historicista, les arrels mediterrànies i el caràcter orientalitzant.



 






Tot i que, des del punt de vista estructural aquesta obra primerenca de Gaudí no va aportar gaires novetats, si que va ser significativa per als corrents eclèctics europeus de la darreria del segle XIX. El tret que més la caracteritza és la força expressiva, fruit d'una complexa volumetria i una profusa decoració, per a la qual Gaudí va utilitzar generosament el recurs ceràmic.




L'exterior
Façana de la Casa Vicens

L'edifici consta de tres façanes envoltades per un joc interromput d'elements corporis, formes geomètriques i policromies, hàbilment conjugats que fan palès l'exercici imaginatiu de l'autor.

El mur de l'edifici, a les plantes inferiors, és de maçoneria vista, amb franges de maó en sentit horitzontal i revestides amb ceràmica decorada; inspirada en les flors d'Índia grogues que creixien al solar abans de que Gaudí hi construís l'edifici.


La planta superior està caracteritzada per les formes verticals de gran lleugeresa volumètrica i un revestiment ceràmic en forma d'escaquer que alterna els colors verd i blanc.

El terrat és format per plans de maó sobre biguetes de fusta inclinades. A la coberta, de teula àrab, un pas de ronda permet circumdar el perímetre de la casa, cosa que evoca la idea d'un castell. Les parts més elevades es troben coronades per cúpules policromes, equipades amb bancs per seure-hi, que permeten contemplar còmodament la vista del jardí; originalment dissenyat amb estreta consonància amb l'edifici, però que amb el temps, alguns treballs d'ampliació (1925) i el creixement urbanístic de la ciutat , la majoria d'elements significatius han desaparegut, o han quedat alterats.

Fulles de garballó que formen la reixa de tancament
Gaudí també posà tot el seu enginy en els detalls de caràcter utilitari. Destacant-ne en aquesta construcció la reixa que enrevolta l'edifici, inspirada en una fulla de garballó que queda subjecta en una retícula metàl·lica, a les interseccions de la qual es produeix el mateix motiu floral que ornamenta la ceràmica de la façana de la casa.






L'interior

A l'interior hi destaca la decoració del menjador que adapta de forma unitària els elements necessaris i hi incorpora motius i representacions de la natura. Les pintures a l'oli que formen part dels mobles del menjadorsón de José Torrescassana i Sellarés. També destaca la decoració de l'entrebigat formada a base de fulles i fruits de cirerer esculpits en guix policrimat.




Cal destacar-ne també l'estança coneguda com a fumoir (lloc per fumar), a la planta baixa, amb entrada pròpia des del jardí. Aquest lloc evoca l'art islàmic gràcies a la presència d'un arrimador de rajoles grogues i blaves amb clavells pintats, murs enrajolats amb llosetes de cartó pedra i cel ras d'almocàrabs de guix sobre volta de maó.

El cel ras del primer pis (un trompe l'oeil d'estil barroc), és una composició pictòrica en què figuren, en falsa perspectiva, els elements arquitectònics de l'exterior de la casa combinats amb fulles de plantes enfiladisses i una volada de coloms blancs en un cel ennuvolat.      
  










______________________________________________________

-Pavellons de la Finca Güell (1884-1887)




La Finca Güell és situada al sector més alt de la Diagonal, pertanyent a l'elegant barri de Pedralbes. Aquest sector correspon a l'antic municipi de les Corts de Sarrià, agregat a Barcelona l'any 1897. Amb la prolongació d'aquesta avinguda durant els anys trenta del segle XX, l'antiga finca dels Güell -cedida el 1918 per a la construcció del Palau Reial, on s'havia d'allotjar el rei Alfons XIII va quedar dividida, cosa que va donar lloc a l'actual emplaçament de la zona universitària i als jardins del Palau de Pedralbes, dissenyats per l'arquitecte menorquí Nicolau M. Rubió i Tudurí, oberts al públic el 1926.








Reixa del drac encadenat

Des del 1884 fins al 1887, Gaudí construí els pavellons de la porteria i de les cavallerisses, com a porta d'accés de la finca que els Güell tenien a les Corts. Aquesta fou la primera obra que realitzà l'arquitecte amb l'empresari Eusebi Güell, el mecenatge del qual impulsà decididament la fama de l'arquitecte.
Els exteriors combinen maçoneria i maó juntament amb els revestiments ceràmics, amb la qual cosa s'aconsegueixen policromies molt riques. Aquesta obra, encara que no és molt important, fou clau en l'obra de Gaudí, ja que per primer cop utilitzà el trencadís.En aquesta etapa, recrea la combinació de temes històrics amb l'experientació estructural. De l'art oriental extreu la decoració, i del gòtic, el plantejament estructural.



-L'exterior


La reixa de tancament és un dels elements de forja de ferro més notables de Catalunya, simbolitza l'onzè treball d'Hèrcules en el seu viatge al jardí de les Hespèrides, on el drac guardava el jardí.

-L'interior


Les antigues cavallerisses constitueixen un gran espai rectangular en planta, que en alçat forma ares parabòlics i voltes de maó de pla de perfil també parabòlic com a elements arquitectònics que l'estructuren. Entre arc i arc es dibuixen unes obertures trapezoïdals que permeten l'entrada de llum de manera homogènia a la sala. Des del 1978 és la seu de la Càtedra Gaudí, dirigida per l'arquitecte Joan Bassegoda, i especialitzada en l'arquitecte reusenc, disposa d'una important biblioteca i documentació sobre temàtica gaudiniana.

_________________________________________________________________________________

-Palau Güell (1886-1888)




El Palau Güell és situat al barri del Raval. Aquesta fou la primera obra d'importància que Eusebi Güell encarregà a Gaudí. Aquest volia que Gaudí li construís aquest peculiar palau com a ampliació de la casa que tenia a la rambla de Barcelona. 











L'exterior

Sigui quina sigui la posició que es prengui al carrer Nou de la Rambla, és pràcticament impossible veure el palau Güell en la seva totalitat, ja que la pròpia estretesa del carrer i la desafortunada posició de l'edifici no ens permeten retrocedir prou com per a poder contemplar-lo sencer.
Les dues façanes, principal i posterior, presenten paraments de carreus de pedra del Garraf, pedrera propietat de la família Güell.



 L'interior

En l'estructuració de l'espai interior i en les variades solucions constructives, Gaudí s'allunya de tot el que havia fet fins llavors i assoleix un punt àlgid en la seva obra.

Les parts més destacables d'aquesta obra són:

El soterrani on s'hi situa la sala de les cavallerisses és formada per columnes i capitells fungiformes inspirats en els elements naturals, juntament amb les voltes de maó pla creen un paisatge espectacular.
Soterrani del Palau

L'entrada principal té un vestíbul doble (l'interior correspon a les cotxeres). El paviment és de llambordes de fusta de pi melis que permet amortir el soroll produït per les cavallerisses. El sostre està format per voltes bizantines de maó extremament planes. L'escala principal marca l'eix de simetria de tot l'àmbit i està flanquejada per columnes de pedra.La sala de visites és remarcable pel treball de talla de fusta i ferro forjat del sostre i per la curiositat de la gelosia des de la qual la família Güell podia observar els seus convidats sense ser vistos. El sofà d'aquesta sala és original del palau i data del S. XVIII.

El menjador i la sala de confiança situats a tocar de la façana posterior de l'edifici van ser decorats per l'arquitecte Camil Oliveras. El tret més destacable n'és l'extraordinari sostre format per un teginat de fusta combinada amb ferros disposats en forma helicoïdal que permeten obtenir una funció decorativa i estructural, per tal com el paviment del pis superior no té bigues.
Cúpula de la sala central



La sala central és la més aconseguida de Gaudí, ja que, des de la planta noble, crea un espai buit que es cobreix amb una doble cúpula (parabòlica la interior i cònica la superior). De planta quadrada (9x9 m), té gairebé 20m d'alçada. La cúpula se sosté sobre quatre arcs torals i a l'interior està revestida de plaques d'alabastre vermellós. Els ulls de bou que la perforen permeten que hi passi la llum i recorden la lluna i els estels.


Al terrat la imaginació de Gaudí es desbordà. els 20 elements que de ventilació que i xemeneies incorporen dissenys diferents: en mig s'alça una cúpula en forma d'agulla cònica envoltada de quatre llunetes en forma de conquilla i coronada per un ratpenat (símbol dels guerrers catalans), un sol, en contraposició a la lluna de la sala central que es troba al davall, i la característica creu de quatre braços.
Xemeneies del palau inspirades en elements naturals
El terrat és de tipus tradicional amb rajola comuna 


_________________________________________________________________________________



-Col·legi de les Teresianes (1888-1889)




El col·legi de les teresianes és situat a l'antic municipi de Sant Gervasi, agregat a Barcelona l'any 1897. Aquest sector al peu de la serra de Collserola, aviat es va convertir en una zona de residència estival per a classes acomodades a partir de mitjan S.XIX. Durant aquesta època també va ser un important centre d'atracció per a les comunitats religioses dedicades a l'ensenyament, que hi van instal·lar els centres respectius; podem esmentar-ne les mercedàries, les dames negres, les santjoanistes i les teresianes entre altres ordres religiosos. 
L'any 1889 Gaudí va rebre l'encàrrec del pare Enric d'Ossó i Cervelló de continuar les obres del col·legi Teresià que havia iniciat abans un arquitecte que ens es desconegut. Ossó havia fundat, el 1873, la congregació de Santa Teresa, formada per monges dedicades a l'ensenyament per a nenes (plantejament força innovador per a l'època). Va voler establir la seu a Sant Gervasi, per la qual cosa va comprar l'actual terreny.    
Malgrat l'escàs pressupost Gaudí aconseguí un edifici de gran dignitat.








L'exterior


Façana de l'edifici
La façana es caracteritza per una sòbria decoració d'inspiració mudèjar; el maó vist i la pedra cobreixen els murs i la decoració ceràmica hi és sols puntual. La composició es basa en la repetició de les obertures que difereixen en mida en els diferents pisos, segons l'ús interior a què corresponen, aules a les dues primeres i dormitoris a les superiors.

L'edifici està coronat per un seguit de merlets de formes parabòliques entre les quals s'incorporen peces vidrades amb la lletra T, que simbolitza santa Teresa de Jesús. A les quatre cantonades s'aixequen quatre pinacles aguts rematats amb creus de quatre braços.



Reixa d'accés a l'edifici
L'accés a l'edifici es fa a través d'un porxo en forma d'arc parabòlic, sobre el qual se situa una tribuna que ocupa dues plantes. Aquest cos avançat està fet amb maó vist i maçoneria. Al centre d'aquest s'hi situa l'escut carmelità flanquejat per dos cors, que simbolitzen la Immaculada Concepció i la Transverberació de Santa Teresa. Una reixa de ferro formada per tres cossos reprodueix el simbolisme carmelità i serveix com a tancament de la porta d'accés.   















L'interior



A l'interior és on Gaudí aconsegueix l'assoliment constructiu més important. L'edifici s'organitza segons un eix longitudinal de comunicació. A la planta baixa, de gran alçada, l'arquitecte dissenyà un passadís sobre el qual se situa a la planta primera un pati de llums que introdueix uns patis rectangulars centrals a manera de claustre i dos llargs passadissos a banda i banda formats per arcs parabòlics molt junts, de manera que no necessiten bigues per a sostenir la planta superior. A les plantes següents es va degradant l'alçada i el passadís redueix la seva importància. En crear aquests patis successius de manera esglaonada, Gaudí aconsegueix una penetració de la llum zenital i forma zones tènuement il·luminades que confereixen un ambient de recolliment, molt adequat per a un convent.


_________________________________________________________________________________



-Casa Calvet (1898-1899)




La Casa Calvet se situa al sector més noble de I'Eixample, conegut, a la darreria del segle XIX, com el "barri dels fabricants". Avui a les plantes baixes dels seus elegants edificis es concentren els magatzems i les botigues a l'engròs de teixits i roba de vestir, reducte de la important activitat que va viure al segle XVIII el barri adjacent de Sant Pere, tradicionalment dedicat a la indústria tèxtil. D'aquí que els burgesos enriquits s'instal·lessin, en eixamplar-se la ciutat el 1859, no gaire lluny de l'activitat que els ocupava.




La Casa Calvet és el primer edifici d'habitatges i comerços entre parets mitgeres que fa Gaudí a Barcelona, per encàrrec de la família Calvet, comerciants de teixits. D'aparença forca similar als altres edificis regis propis d'aquesta zona de l'Eixample, Gaudí, probablement hagué de reprimir, en certa manera, la seva creativitat degut a l'ús que se n'havia de fer de l'edifici, encara així és una obra significativa en la trajectòria de l'arquitecte, per tal com hi abandona les referències medievalistes i adopta ja un llenguatge modernista amb un cert regust barroc. Aquesta és la característica més destacable de l'edifici, ja que la seva composició no s'allunya dels cànons tradicionals. Construït entre el 1898 i el 1899, va suposar per a Gaudí rebre de l'ajuntament el premi al millor edifici de la ciutat el 1900.

 L'exterior


La façana formada de carreus a la romana, és de gres de Montjuïc i està profusament ornamentada.




Escultòrica tribuna central està situada a la planta noble, en què s'aprecia una representació de diferents tipus de bolets, afició del propietari de la finca que Gaudí va aprofitar per a compondre un element ornamental.










Balcó de planta trilobulada amb baranes de ferro forjat de formes helicoïdals.




Cal destacar, per la seva opulència, els pilars adossats de la planta baixa i les escultures que decoren la porta principal. Hi observem la lletra "C" del cognom Calvet i el xiprer com a símbol de perpetuïtat. 








Coronament ondulant amb els busts dels tres sants patrons de Vilassar de Mar, poble d'origen del propietari de la finca.
La façana posterior és molt més personals que la
principal



El plantejament més espectacular es pot observar en el tractament de la façana posterior, a la qual Gaudí atorga una preeminència especial amb l'alternança de balcons i galeries encolumnades, cosa que provoca efectes lluminosos de clarobscur i n'afavoreix l'assolellament.









L'interior

Als accessos cal destacar la detallística emprada per l'arquitecte, que sempre cerca solucions embellidores amb una certa tendència barroquitzant.

Del mobiliari dissenyat per per a la Casa Calvet, cal destacar-ne la conjunció perfecta entre forma i funció, amb que s'aconsegueixen dissenys encara avui contemporanis.




Entrada al restaurant de la casa Calvet
Tot l'interior de l'edifici està format per pisos d'habitatges particulars, exceptuant la planta baixa on s'hi situa un restaurant de bastant prestigi.













_________________________________________________________________________________

-Cripta de la Colònia Güell (1898-1908-1915) 






La Colònia Güell és situada a Santa Coloma de Cervelló i és la més important de les colònies industrials del riu Llobregat creades al segle XIX. Propietat d'Eusebi Güell i Ferran Alsina, fabricants de teixits, es va instal·lar I'any 1890. Se'n diferencien dos sectors: el residencial i el fabril, format per diferents naus industrials i una gran xemeneia. S'hi van construir cases per als treballadors de I'empresa i serveis bàsics: biblioteca, cooperativa i I'església, que va ser projectada per Gaudí. En la construcció del conjunt van treballar arquitectes col·laboradors de Gaudí com ara Francesc Berenguer i Joan Rubió i Bellver. La fabrica va tancar definitivament el 1973.
Plànol de la Colònia Güell










Gaudí va rebre l'encàrrece projectar una església per a la colònia el 1898. La primera pedra en va ser col·locada a I'octubre del 1908 i el procés de construcció va durar fins el 1915, moment en que va quedar interromput el projecte. De l'església projectada soIs es va construir la cripta. Durant aquest període, Gaudí va dur a terme nombrosos estudis amb la finalitat d'obtenir noves solucions estructurals. La cripta de la Colònia Güell va ser, de fet, un camp d'experimentació que aplicaria posteriorment a la Sagrada Família.


Maqueta invertida


Mitjançant aquesta maqueta invertida, Gaudí experimentava les seves propostes estructurals que l'havien de dur a superar els plantejaments
del gòtic. La maqueta li permetia prescindir de càlculs matemàtics. Era feta de cordills que definien les columnes i els ares; en penjaven uns saquets plens de perdigons proporcionals al pes que es pretenia calcular. Es fotografiava la maqueta i girant-ne la imatge s'aconseguia la forma final.
Esbós del plantejament original






















L'exterior





El porxo de columnes inclinades i formes irregulars és l'avantsala de la cripta i sembla donar continuïtat a la natura que l'envolta, formada per un bosc de pins. Les voltes es van construir per primer cop amb formes de paraboloides hiperbòlics, segons la volta tradicional catalana.







El mosaic situat a la part superior de la porta representa al centre l'anagrama de la Mare de Déu. És flanquejat per les quatre virtuts cardinals: la justícia mitjançant una balança, la fortalesa amb una armadura i un casc de guerrer, per a la prudència fa servir una guardiola, i el ganivet que talla el pa i un porró simbolitzen la temprança. Més amunt s'hi observen la creu en flames i els símbols d'Alfa i Omega.






Les finestres tenen dimensions diferents segons la necessitat que li marca l'estructura. Les finestres són decorades amb els símbols Alfa i Omega i la creu de quatre braços de trencadís.


Les reixes estan construïdes amb materials de rebuig procedents d'agulles inservibles de les màquines tèxtils. La participació de J.M. Jujol sembla clara en l'elaboració d'aquests materials decoratius.


Els murs de tancament tenen forma guerxada. Aquesta irregularitat es potencia amb la utilització del maó i pedra basàltica negra que li confereix un pretès aspecte tosc.

L'interior


Cliqueu per ampliar
_________________________________________________________________________________


-Bellesguard (1900-1909)





La torre de Bellesguard se situa a la part alta del barri de Sant Gervasi de Cassoles, a la zona que limita amb la serra de Collserola. Fins a mitjan segle XIX, Sant Gervasi va ser un poble que es caracteritzava per la baixa densitat de població i per l'hàbitat dispers, llevat del nucli que hi havia al voltant de l'església que va donar nom al municipi a l'alta edat mitjana. Acollidor i saludable, aquest entorn va ser molt atractiu per a l'aristocràcia i la burgesia barcelonines, que hi van instal·lar tradicionalment les seves cases d'estiueig. L'any 1897 Sant Gervasi va passar a formar part del municipi de Barcelona.

Bellesguard va ser una antiga residència reial construïda l'any 1408 pel rei Martí I l'humà. Va ser possiblement el seu secretari, Bernat Metge, el qui va donar nom a la casa, que vol dir "de bella vista", per la seva situació privilegiada. Allà va contreure matrimoni amb Margarida Prades, en una cerimònia celebrada pel papa Benet XIII l'any 1409.



L'aspecte general de la casa, que va encarregar-li Maria Sagués, vídua de Figueras, l'any 1900, rememora la construcció gòtica i recorda una torre de defensa. Gaudí va idear un volum tancat, sobri i auster amb poques obertures, gairebé totes de lectura neogòtica. La planta, pràcticament quadrada, adossa un petit cos semihexagonal i una esvelta torre que ajuda a potenciar aquesta imatge.
Encara que aquesta obra no sigui les més conegudes és una obra de gran bellesa.






L'exterior

Detall la teulada que imita la forma d'un drac


La utilització de materials de la zona (llicorella de tons grisos i verds) va permetre a Gaudí una integració cromàtica amb l'entorn. Hi és curiosa la manera d'obtenir els aplacats per mitjà de peces prefabricades. Gaudí col·locava petites pedres sobre el fons d'un motlle de guix i hi abocava un morter d'unió. Aquest sistema el faria servir més endavant al Parc Güell.






L'interior


Estrella de 8 puntes s'enfonsa a la finestra; aquesta estrella
simbolitza a Venus deessa de l'amor
A l'interior, l'arquitecte va aconseguir introduir un estil que no té cap relació amb el goticisme extern. Hi va plantejar diferents formes de cobriment dels sostres, hi va assajar peculiars jocs de llums i formes i, en general, hi va experimentar els sistemes estructurals més diversos. Tots els paraments i sostres, llevat de les golfes, estan emblanquinats amb guix blanc.

  













_________________________________________________________________________________



-Parc Güell (1901-1914)







El Parc Güell ocupa una part preeminent de la ciutat, que correspon al vessant meridional de la Muntanya Pelada, una petita alineació muntanyosa al nord del Pla de Barcelona que culmina als turons del Carmel í de la Rovira. L'hàbitat natural d'aquest entorn, de caràcter essencialment rural, estava caracteritzat per cases pairals que posseïen grans extensions de terreny. La bona vista i l'ambient saludable van ser motiu que, a la segona meitat del segle XIX, aquest sector s'omplís de cases de famílies acomodades, cosa que va donar lloc al barri de la Salut, que probablement va rebre aquest nom pel fet de ser a la vora d'una capella dedicada a la Mare de Déu de la Salut.








L'any 1899, el financer Eusebi Güell va comprar la finca de Can Montaner de Dalt, amb la intenció de construir-hi una ciutat jardí a l'estil anglès i d'acord amb les tendències urbanístiques del moment d'acostament a la natura. Al cap d'un any, Gaudí va rebre l'encàrrec d'estudiar aquesta iniciativa que, aparentment, havia d'interessar la burgesia promotora del nou espai residencial de la ciutat en expansió. Una segona finca, comprada el 1902 a Ramon Coll i Pujol, va incrementar la superfície útil per al projecte.
Com que la parcel·la era situada entre 150 m i 210 m d'altitud i tenia una topografia accidentada, l'arquitecte va optar per un disseny paisatgístic i una arquitectura respectuosos amb I'entorn i la vegetació circumdant. Tot i això, l'operació urbanística no va tenir èxit i només es van construir dues cases de les 60 que hi havia previstes. Una d'elles és I'actual Casa Museu Gaudí, on va residir I'arquitecte durant gairebé vint anys. Adquirit el recinte per I'Ajuntament de Barcelona, va ser convertit en pare públic I'any 1922. El 1969 va ser declarat d'interès artístic, i el 1984, patrimoni mundial per la UNESCO.

-El Parc

S'accedeix al parc des del carrer d'Olot a través de la porta principal flanquejada per dos pavellons d'aparença singular (destinats a consergeria i administració) tots dos de planta ovalada amb cobertes cupuliformes i revestides de mosaic policromat. Vinculats al mur de tancament, custodien el recinte de la urbanització com si es tractés de dues torres emmerletades d'un castell medieval.


Medalló de marc tòric decorat amb
trencadís.
L'accés a la Sala Hipòstila, es realitza mitjançant una escala flanquejada per murs de superfície guerxada decorats amb aplacats de trencadís multicolor que alternen en escaquer amb altres de color blanc. Al centre hi ha una successió de piques per on flueix l'aigua, amb brolladors sorprenents que evoquen figures zoomòrfiques plenes de simbolisme i al·lusions mitològiques.

L'emblemàtic drac
Una de les figures més emblemàtiques del parc és el del drac de ceràmica (llangardaix o salamandra) per on surt l'aigua que sobreïx de la cisterna subterrània que hi ha a sota la sala hipòstila. S'erigeix a la part central de l'escalinata al peu de la galeria porxada, guardià majestuós de les aigües amagades sota la terra, com ho va fer la serp Pitó en ser vençuda i enterrada per Apol·lo a l'òmfal del temple de Delfos.

El dipòsit


Aquesta gran reserva dissenyada per Gaudí a base de pilars de maó i voltes molt rebaixades i impermeabilitzada de manera innovadora amb ciment pòrtland recollia l'aigua de la pluja filtrada, des de la plaça de Teatre Grec, a través d'uns tubs enginyosament situats als eixos de les columnes dòriques. L'aigua emmagatzemada, fins a una capacitat de 12.000 m3, era per a ús exclusiu de l'urbanització.










Seguint la seva tendència historicista, Gaudí va dissenyar la Sala Hipòstila, destinada a mercat de la ciutat jardí, com un gran temple dòric. Alhora, aquest espai porxat serveix estructuralment de suport a la placa del Teatre Grec, situada al final de l'escalinata.
 

Consta de 86 columnes col·locades en una simetria ordenada, verticals les més interiors i lleugerament inclinades les perimetrals, amb la finalitat de fer augmentar la forca de contenció. Idèntiques totes elles, tenen el fust acanalat i el capitell amb àbac octogonal. Forjades amb maçoneria, estan recobertes a la part inferior amb trencadís blanc Gaudí hi va ometre quatre columnes, possiblement per crear zones de més amplitud i, en comptes de les columnes, va col·locar al sostre uns plafons de trencadís policrom que evoquen les quatre estacions i que són obra del seu estret col·laborador Josep M. Jujol.

Sobre les columnes reposen cúpules prefabricades de casquet esfèric amb revestiment de trencadís blanc i, al centre, rosasses de colors vius amb motius que fan al·lusió al cicle lunar.

Els bancs estan fets també amb peces predissenyades
Remata el conjunt una cornisa esglaonada coronada per una superfície sinuosa de trencadís ornamentat corresponent al respatller del banc que circumda la placa superior. Unes gàrgoles en forma de cap de lleó se succeeixen a les parts còncaves del fris i unes sanefes de quatre gotes a punt de caure evoquen l'aigua de pluja que llisca i degota.







La placa del Teatre Grec és situada en un amfiteatre natural, construïda en part sobre terreny ferm i en part sobre l'estructura artificial sostinguda per la columnata de la  Sala Hipòstila. Amb més de tres mil metres quadrats de superficie, va ser concebuda com a àgora de la ciutat jardí. Des de la placa es contempla una bella panoràmica de Barcelona i de la Mediterrània que tant va inspirar Gaudí.

Al costat de la muntanya hi ha un mirador de traçat circular. Cap al mar, la placa en volada queda limitada per l'original banc serpejant que indirectament fa de barana. Tots dos constitueixen importants elements de passeig i de repòs per a gaudir de la natura.

La creació d'una xarxa viària còmoda d'utilitzar, adaptada a la topografia de l'indret i en harmonia amb l'entorn, és un altre dels èxits del Parc Güell. Tres quilòmetres de camins, rampes, viaductes i ponts permeten l'accés a les parcel·les, amb la qual cosa se n'aconsegueix la integració completa en el paisatge i s'evita el recurs clàssic del terraplenament. Per fer-ho, Gaudí va erigir estructures a base d'elements prefabricats -pilars, columnes, capitells, ares i voltes de maó de pla- que, després, recobria amb pedra rústica del lloc. En una recreació de formes troncocòniques i helicoïdals, va aconseguir motius decoratius extrets de la mateixa natura i fàcilment reconeixedors.

_________________________________________________________________________________

-Casa Batlló (1904-1906)







La casa Batlló se situa al cor de I'Eixample, concretament al passeig de Gràcia, una avinguda arbrada que va ser oberta l'any 1827 amb vocació de ser l'eix central de la nova ciutat que, d'ençà del 1859, acolliria la burgesia acabalada de Barcelona. Al principi del segle XX hi van proliferar cases d'aparença bellíssima, riques en recursos ornamentals, adaptades als conceptes higienistes de l'epoca i dissenyades per reconeguts arquitectes locals. Si observem els edificis contigus a la Casa Batlló, podem contemplar dues mostres esplèndides més del modernisme català que configuren el que s'ha anomenat la "mançana de la discòrdia": la Casa Amatller, obra de Josep Puig i Cadafalch, i, a la cantonada amb el carrer del Consell de Cent, la Casa Lleó Morera, obra de Lluís Domènech i Montaner.


La Casa Batlló neix de l'encàrrec fet per Josep Batlló a Antoni Gaudí per reformar un edifici preexistent que s'havia construït el 1887. Aquest projecte es va dur a terme entre el 1904 i el 1906, amb la col·laboració d'importants professionals.

Gaudí hi va dur a terme una restauració integral: va modificar el pati interior, va desmuntar les plantes baixa i primera, va crear una nova façana posterior, va coronar la façana principal amb unes dobles golfes amagades darrere una coberta ondulada i va conferir un nou aspecte al pati posterior. Aquesta transformació tan radical va convertir un simple edifici d'habitatges en una prodigiosa construcció en què la llum i el color produeixen onírics contrasts. En aquest edifici, Gaudí, tot superant llenguatges historicistes anteriors i avançant a la recerca de solucions personalíssimes tant estructurals com ornamentals proporciona al modernisme català el seu exemple culminant.


L'exterior

Gaudí va tenir-hi molt en compte la unió amb la Casa Amatller que l'arquitecte Puig i Cadafalch va construir el 1900. Gaudí va desplaçar cap a un costat la torre, que un principi, va projectar centrada, va dissenyar una petita terrassa per evitar la visió de la paret mitgera i va crear una motllura entre totes dues cases.
Cliqueu per ampliar





L'interior


Final de l'arrambador
L'accés a l'edifici és gairebé intricat per contemplar amb sorpresa el magnífic interior: l'arrencada de l'escala de fusta al pis noble, l'ascensor, els cels rasos de guix, el pati, o detalls com ara reixes o timbres. Per desgràcia, els arrimadors de fusta en van desaparèixer els anys quaranta.






Per aprofitar al màxim l'entrada de la llum, va revestir el pati interior amb peces de ceràmica, planes i en relleu, dissenyades pel mateix Gaudí. El color es gradua progressivament des del blau cobalt a les plantes superiors fins al blanc, tot passant pel celeste i el gr is perla. Les finestres augmenten en grandària a mesura que baixem a fi d'incrementar la il·luminació. Una lluerna feta a base de perfils de ferro parabòlics culmina el pati.





L'observació de la fotografia del menjador de la planta noble, antic habitatge de la família Batlló, ens permet observar-hi l'extraordinària riquesa del disseny original. Per desgracia, n'han desaparegut nombrosos elements, com ara la capella situada a la sala principal, que, per mitjà de portes corredisses, podia quedar amagada i con tenia un bell relleu de la Sagrada Família, obra de Josep Llimona. Tampoc ja no hi ha els magnífics cels rasos (suprimits el 1961) que formaven remolins i tota mena de formes sorprenents. Afortunadament alguns dels mobles es conserven a la Casa Museu Gaudí, al Parc Güell,




A la Casa Batlló hi ha dues golfes superposades amb voltes de maó de pla de perfil parabòlic i que tornarem a veure, molt més espectaculars, a la Casa Milà. Gaudí pensava que les cases havien de tenir una doble coberta, de la mateixa manera que les persones importants de la seva època duien barret i ombrel·la. Des del punt de vista estructural, es justifica perquè, d'aquesta manera, es forma una estructura diferent de la resta de l'edifici, que assumeix més elasticitat, i permet mitigar les deformacions que qualsevol construcció té amb el pas del temps.





_________________________________________________________________________________




-La Sagrada Família (1883-1926)




Allunyada del centre residencial burgés de l'Eixample i als límits de la trama ortogonal dissenyada per Ildefons Cerdà, la zona en que s'alcen la Sagrada Família i les Escoles Parroquials era, al principi de la seva construcció, poca cosa més que camps amb una urbanització incipient. L'homogeneïtat plantejada pel Pla Cerdà, quant a l'edificació i distribució dels equipaments en l'entramat urbà en aquest sector de la ciutat, va quedar alterada per la construcció del gran Temple Expiatori de la Sagrada Família (erigit tot i que la paral·lela estava destinada origínalment a ser parc urbà) i de l'extens recinte de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, de l'arquitecte Domeneeh i Montaner. Gaudí va proposar, l'any 1905, arran del pla urbanístic de Jaussely, una ordenació dels voltants de la Sagrada Família, i el 1916,un projecte de plaça estelada que plantejava les distàncies mínimes necessàries per a la contemplació del temple. Tot i que cap dels projectes no es va dur a terme, l'eix marcat per l'hospital i el temple gaudinià unifiquen la monumentalitat dels dos conjunts.






Aquesta és sens dubte l'obra més espectacular d'en Gaudí, que culminaria tot el conjunt d'obres que executà durant la seva vida. És una obra que produeix sensació de grandesa, que impressiona amb les seves dimensions exteriors, com interiors, però que alhora és humana i pròxima a l'home, on no hi sobra res, ni tampoc hi falta i on tots els elements estan conjugats formant una simbiosi perfecta a l'ull.

El 3 d'octubre de 1883 Gaudí va acceptar l'encàrrec de continuar el temple que havia iniciat Francesc de Paula del Villar a partir d'una idea de Josep M. Bocabella, fundador de l'Associació Espiritual de Devots de Sant Josep. El temple estaria dedicat a sant Josep i a la Sagrada Família i havia de servir com a centre de difusió de la fe catòlica; la seva monumentalitat hi contribuiria. Va dedicar quaranta-tres anys a l'obra, tot i que de manera exclusiva sols els últims quinze anys. Va ser tal la seva dedicació, que fins i tot va traslladar la seva residencia a l'estudi taller del temple i va participar activament en campanyes per a I'obtenció de donatius per construir-lo. Quan Gaudí va assumir la direcció de l'obra, hi havia part de la cripta construïda; la seva empremta havia de modificar notablement el projecte.

La Sagrada Família demostra tant el gran domini de Gaudí a I'hora de plantejar estructures, influït pel coneixement de I'arquitectura gòtica i de I'arquitectura popular catalana, com la seva profunda vinculació amb la simbologia i la litúrgia cristianes.


L'exterior



La façana del Naixement va ser la primera a quedar enllestida. S'hi va treballar entre el 1891 i el 1900. Consta de tres portes, dedicades a les virtuts teologals de la Fe, l'Esperança i la Caritat. La porta central és la més gran. La façana es completa amb quatre torres. El seu espectacular treball escultòric, expressionista, abarrocat, naturalista i imbuït d'un profund esperit religiós, intenta mostrar des d'un punt de vista pedagògic els principals dogmes del catolicisme i explica els esdeveniments que van envoltar el naixement i la infantesa de Jesús. La majoria de les escultures van ser fetes per Joan Matamala. L'interior de la façana, molt més senzill, contrasta amb la profusió ornamental exterior. Les quatre torres que coronen aquesta façana estan dedicades a St. Bernabé, St. Simó, St. Judes Tadeu i St. Maties.




L'interior

A l'interior, és on l'obra de Gaudí adquireix un punt àlgid, tant pel que fa al perfeccionament del plantejament estructural i funcional, com a la dimensió estètica, simbològica i transcendent. Aquí l'arquitecte va ser capaç de crear un edifici d'una proximitat en vers la natura brutal, i allunyat de tot el que fos artificial.
Cliqueu per ampliar




_________________________________________________________________________________



       -Illes Balears



-Restauració de la Seu de Mallorca (1892-1914)




La Seu de Mallorca és una joia de I'art gòtic, d'unes línies perfectes i majestuoses, equilibrades i serenes, esveltes i com a espiritualment elevades, ben pròpies del gòtic català i mediterrani, d'acord amb l'estil tan amarat de cristianisme amb què, a principis del segle XIV, va ser començada per iniciativa del rei Jaume II de Mallorca.

Antoni Gaudí arriba a Mallorca, el 26 de març de 1902, per enllestir I'obra de restauració i decoració que li encomanava el bisbe Pere Joan Campins i Barceló (1898-1915): fer entrar a la Seu la llum clara del sol mediterrani a través de vitralls instal·lats als finestrals, desmuntar el cor que estava situat enmig de la nau central entre el presbiteri i els fidels, i traslladar-lo als costats de la Seu episcopal.

Al llarg del seu transcurs de 10 anys les obres estigueren envoltades d'una polèmica constant, que acabaria amb la mort de Campins i el posterior acomiadament de Gaudí.

-Intervencions a l'exterior

Encara que la majoria d'intervencions a la seu les realitzà a l'interior, Gaudí, també va fer algunes modificacions a l'exterior.
En destaquen les dues catifes de pedra, amb dibuixos en blanc i gris fosc, davant els portals major i de l'Almoina, ja porten els trets d'identitat l'obra gaudiniana. Davant el portal major trobam la figura del cérvol que beu a la font: símbol bíblic (Salm 41) ben adient per al fidel que entra a la Seu per abeurar-se de la gràcia i dels sagraments que hi ragen per donar vida eterna. Davant el portal lateral de l'Almoina, un escut amb quatre pals recull els signes heràldics de la nostra antiga casa reial.
També dissenyà la voravia al voltant de la Seu, per encàrrec del bisbe, i alguns ferros forjats per al palau episcopal.

-Intervencions a l'interior

La qualitat característica de la Seu (manifestava Gaudí el 1903) és "la proporcionalitat i l'harmònica correlació de dimensions". Aquesta proporcionalitat i harmonia, segons Gaudí estava "afollada i totalment tirada a perdre" , ocupada llavors pel cor gòtic al bell mig.
Així doncs, i per encàrrec del del bisbe Campins, Gaudí dissenyà una restauració de la Seu, que consistia, principalment en el trasllat de l'antic cor a la capella reial i el retaule gòtic a damunt l'entrada del mirador.






Aquest vídeo us ajudarà a comprendre millor l'intervenció de Gaudí a la Seu

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada